Campanades

Por Lluis Rajadel Andrés

Sempre hai viscut a la casa on vaig nàixer, llevat de quan me va tocar anar a servir a l’Exèrcit a l’Àfrica. Van ser els pitjors dos anys de la meua vida. Potser los pares hagueren pogut fer alguna cosa més, moure alguna influència, amollar alguns quartos a les borxaques convenients per a que no em tocare anar a patir tanta calor, aguantar mosques i regatejar en los moros per aconseguir un tros de pa per afegir al ranxo aigualit.

Sonen les campanes de missa. Són les nou. S’arrime l’hivern i els llauradors ja fa rato que han tornat de treballar els horts del voltant del poble i les finques del terme. Fa fred i la gent s’arracona al costat del foc. No se sent ningú pels carrers. Estic estirat al llit, sol. O pareix lo meu llit, perquè tot està molt fosc, negre, al meu voltant. Avui séntigo tots els tocs, forts i feridors, com si estiguera a dins del campanar. No estic molt lluny de la parròquia, vivint com visco al número 5 de la Placeta de Missa, però és curiós, no me n’havia acatat mai que les campanades sonaren tan fort. Quins estampits del dimoni!

Però llevat de la mili, sempre hai viscut a la casa on me va parir ma mare. Un casalici prou bo, a la Placeta de Missa, com correspon a una de les famílies més bones i respectades del poble. Com no em puc adormir de cap de les maneres, m’ha donat per repassar la meua vida. Una vida llauradora, una vida de casa rica, amb bones finques i sense gaires maldecaps. Sí, quan la guerra les vam passar putes. Mos van replegar les terres per a formar la col·lectivitat, però vam poder seguir vivint a la nostra casa i ningú mos va maltractar. Als hòmens, només als hòmens, d’altres cases terratinents, alguns ben amics nostres, els anarquistes els van pelar.

Dong, dong! Així fins a onze tamborinades. No sé que em passe esta nit. Pot ser que sigue per la fredor de l’aire. Encara que les parets de casa són grosses i de pedra picada, al remat, al bo de l’hivern, també entre el fred.

Sentigo trafegar per la cuina a la Merxe, la meua mossa. Va entrar a treballar a casa de ben joveneta. Jo me la mirava des del primer dia. Ere molt treballadora i ben pita. Però jo era també un sagal. Em fixava en altres coses. Tenie un pel llarg i roig que li arribave a la cintura quan es desfeie el monyo, les cames llargues i ben formades, els melucs amples i una pitralera que em deixave sense respiració. Però em va costar descarar-me. No sé què fa que no està aquí, dormint al meu costat.

No pare d’anar per casa. La séntigo ploriquejar. Que li deu passar a n’esta dona dels collons?! Per què no ve a dormir?!

Séntigo tocar tots els quarts al campanar i també les hores en punt. I així tota la nit. No n’hi ha manera de descansar. Ja és de matinada i prompte es veurà eixir la llum blavosa del sol a punta de dia per darrera dels ports de Beseit.

Los pares van morir i també mon germà gran. Gràcies a la Merxe, que es va arremangar i el va cuidar i li va llimpiar la brutícia quan lo pobre ja no es podie valdre per a n’ell. Va arribar que ni mos coneixie, però la mossa va estar allí fins al darrer badall. Jo li ho agrariré sempre. Darrerament, que no hai estat molt catòlic, també m’ha cuidat a mi.

Al morir mon germà, mos vam quedar sols, ella i jo. Estàvem molt ben avinguts. Jo, que ja m’havia jubilat, anava a comprar el que ella em demanave per a preparar la manduca i també portava un hortet al Solà, per a tindre hortalícia de casa. Alguna vegada m’acompanyave per a regar. M’anave bé que ella vigilare quan arribave l’aigua al sòl de les eres per a que jo tancara la boquera a temps i no es perguere l’aigua. En acabat, mos assentaven a la sombra d’una prunera ben gran que teníem al regadiu i allí esmorzàvem los dos junts. Si estave Pepe, el meu veí, per allí esperant l’aigua, també l’invitàvem a assentar-se i minjar amb natres un tros de llenguanissa, una llesca de pa i un glop de vi del carretellet.

La Merxe collie les bajoques, a l’estiu, o les cols, a l’hivern, mentre jo treballava l’hort i, en acabat, mos n’anàvem los dos junts cap a la casa de la Placeta de Missa. En arribar, ella preparave el sopar i jo em distreia mirant un ratet la tele. Després, al llit los dos. Però ja fa dies que no puc anar a l’hort. No acabo de cagar el cuc. No sé què fa avui, que no ve.

Les vuit campanades al campanar. Ja ha eixit lo sol, però refresque de valent. Cau la rosada. M’estic posant nerviós com un gat de no dormir. Aquí, estirat, sol com un gos. Séntigo obrir-se la porta del carrer. Entre gent al pati. Per les veus, crec que són un grapat d’hòmens. Los conec, són veïns. Estos borinots, què voldran? No els puc estomegar. Sempre han malparlat de natres, de la Merxe i de mi. Que si dormim junts, que si fem vida de matrimoni sense estar casats, que si mos han vist besuquejar-nos... I què n’han de fotre la gent del que natres fem! Però aquí estan perquè la mossa els ha obert la porta i ja els sentigo parlotejar a dins de casa, al sòl de les escales. Ella torne a ploriquejar i s’ensume els mocs. Què li passe a n’esta dona?

Dong, dong! Més estampits. Nou estampits. No puc dormir i séntigo els tocs ben prop, més forts que mai. Més feridors, més impertinents.

Ara canvien les campanades. Són més allargassades, com desganades, sense força. Dooong, dooong, dooong!

***

El capellà ix de la sagristia. Darrera d’ell van dos escolanets i, davant, el sagristà porte la creu de la parròquia. Caminen decidits. La sotana del rector aleteja quan done les passes amb fermesa, segur del seu destí. A l’arribar al número 5, no els cal picar a la porta. La Merxe els obri. Els veïns callen, se trauen les gorres i acatxen el cap. El taüt està al mig del pati.

Doong, dooong!