Síguenos
Pedro Blesa Jarque. Nacido en Escucha, es cámara de Aragón TV y fotógrafo de afición.Miembro de la Sociedad Fotográfica Turolense (SFT)

Ninots

El Espejo de Tinta, por LLuís Rajadell

Por LLuís Rajadell

La petita ciutat aragonesa es va despertar commocionada aquell matí de començaments de l’hivern a finals dels noranta. El fred gelador propi d’aquelles dades encara no havia arribat amb tota la seua cruesa, però els carrers, a punta de dia, estaven ja deserts, desolats, congelats. El conserge de nit d’un conegut hotel -un dels pocs que n’hi havia a aquells anys previs al boom turístic- havia aparegut mort als lavabos, estès al mig d’una bassa de sang, la seua sang. Tenia un petit tall al coll, però fondo i suficient per a seccionar-li l’artèria caròtide i buidar de vida aquell cos jove.  

El va trobar inert un treballador del negoci a primera hora del matí, quan va entrar als lavabos per netejar-los. La policia va acordonar l’establiment com a primera mesura i va emprendre d’immediat les investigacions per aclarir aquella mort tan tràgica i esgarrifosa. Replegar mostres, buscar petjades i empremtes dactilars, prendre declaració a possibles testimonis... 

Al poc de desplegar-se pels voltants, els policies van detindre el propietari d’un cotxe ple de terrorífics ninots, alguns dels quals estaven asseguts als seients com a macabres passatgers. El descobriment apuntava a una desconeguda cerimònia negra com a desencadenant del crim. Al voltant d’aquella exposició de figures macabres, també es va barallar la possibilitat d’un obscur joc de rol amb tràgic desenllaç.

A les poques hores, els policies van alliberar al propietari dels malèfics ninots perquè només era un xicot que estava al lloc equivocat en el moment equivocat. Va aparcar el seu cotxe al costat de l’hotel, on tenia habitació reservada, perquè havia arribat a la ciutat per organitzar, per encàrrec, una festa de Halloween en uns anys en què les festes de Halloween només es veien a les pel·lícules americanes. Alleugerit després del dur tràngol que acabava de passar, va pujar al cotxe i va fugir de la ciutat cap a la propera València, don procedia, com l’ànima que se l’emporta el dimoni. Es va dir allavontes que algú havia vist arribar el cotxe dels ninots amb dos hómens a dins, un dells amb molt males pintes. Parladuries.

La petita capital de província estava atemorida, paralitzada per la temor derivada de la presència d’un assassí pels seus tranquils carrers. L’episodi trencava una llarga tramada d’anys sense cap homicidi que alterara el seu estatus de capital més segura del país, com tan els agradava de repetir a les autoritats locals. La darrera mort violenta es remuntava a feia sis anys i s’havia produït a la gasolinera que llindava amb l’hotel, paret amb paret. Un atracament de matinada havia acabat amb l’únic empleat del sortidor assassinat. Casualitat? Massa casualitat, pensaven alguns.

Les investigacions policials sobre la mort de l’hotel van apuntar com a hipòtesi de treball a un drogoaddicte que, passada la mitja nit, va entrar a robar a l’únic negoci obert en aquelles hores i on era possible fer-se ràpidament amb un modest botí per a pagar-se una dosi. El conserge, que a més era fill del propietari del local, es va resistir al robatori i el drogoaddicte, que li havia posat la navalla al coll i que potser estava molt nerviós sota els efectes del ‘mono’, li va fer un tall prop de la gola amb tan mala sort que li va seccionar una artèria principal. L’hemorràgia, copiosa i imparable, va precipitar la mort de forma immediata i inevitable. El treballador va intentar a la desesperada utilitzar un roll de paper de vàter per tapar el forat per on se li esmunyia l’ànima. Sense èxit. El roll, encara embolicat i tacat de sang, va aparèixer al costat de la víctima quan l’empleat de la neteja es disposava a començar el seu treball diari.

Però les proves eren inconsistents per detindre ningú. Per una deficient investigació policial, per la precaució de l’autor de l’homicidi o per pura mala sort. 

Van detindre uns dies després un sospitós. Un conegut drogoaddicte i petit traficant que anava i venia des de la ciutat a València. La policia n’estava absolutament convençuda de la seua autoria, però no podia provar-la. Les imatges d’una càmera de vigilància de l’entitat bancària instal·lada a la mateixa vorera de l’hotel captaven un vianant de matinada, però la imatge era massa llunyana i borrosa. Impossible identificar l’home que havia passat per la porta del banc camí de l’hotel. Algú va parlar que portava una màscara grotesca per ocultar el rostre.

Després de prestar declaració durant hores davant el jutge instructor, el sospitós va quedar en llibertat. Va abandonar els jutjats tranquil·lament i va desaparèixer per sempre en direcció a la capital de Llevant.

*** 

Als començaments del nou mil·lenni, una operació antidroga va portar a la policia a una casa dels suburbis de València. Els agents, amb informació precisa sobre una transacció al voltant del tràfic de cocaïna, van rebentar la porta i van entrar a la cotxambrosa construcció. Al sofà estava gitat, fred, mort, un conegut drogoaddicte que, de vegades, es guanyava les dosi que consumia venent droga a altres ionquis encara més desgraciats que ell. 

Un dels policies se’n va recordar que, com a principal fita vital, aquell subjecte havia estat sospitós feia alguns anys de la mort del conserge de nit d’un hotel duna ciutat aragonesa veïna. Al remat, per manca de probes, se n’havia eixit a una vora. L’agent va donar una ullada a l’habitació, trista, desolada i bruta. Només una lleixa apareixia ordenada i neta. Allí s’exposava una col·lecció de ninots terrorífics pròpia d’una esgarrifosa nit de Halloween.