Els darrers dies de gener havia fet bon temps. Les temperatures eren més pròpies d'octubre o d'abril que del cor de l'hivern. Però, d'un dia per a l'altre, a l'arribar febrer, s'havia girat la truita i una onada d'aire gelat havia omplit tots els racons. El fred entrava per les regates de les portes i finestres i gelava les cases. Les famílies s’arraconaven al foc veient com les flames roges s'enfilaven xumenera amunt mentre intentaven aprofitar la seua calor.
No havíem passat mai tant fred com en aquell febrer del 56. Un ventet viu redoblava la fredor i estenia la gelada per tot el terme.
-Me'n vaig a vore al Pere del Cisteller, que m'ha enviat a dir en lo seu xic que em vol parlar -va dir el pare.
-On has d'anar en esta gelera! No veus que no ix dingú de casa! -es va espantar la mare.
-Torno de seguida.
Va passar per la plaça i va travessar el pont de pedra per damunt del riu, que estava gelat de vora a vora. El vent travessava les costures de la roba i clavava milers d'agulles invisibles a la pell.
Va arribar a la porta d'una casa dels afores i, abans de picar amb el picaport, es va assegurar que ningú el veiguera. Va mirar a dreta i esquerra i va tocar. Pere, que ja l'esperava, va obrir la fulla de dalt de la porta i al reconèixer-lo va córrer el forrollat per a dixar passar el pare, que estava encongit per la gelera.
-Passa -va dir lacònic el Pere abans de tancar la porta després d'assegurar-se que no els veia cap veí.
L'aire tallador ajudava a la confidencialitat de la trobada.
-M’'ha arribat l'avís que Valentí del Coixo vindrà per a estar en los companys del sindicat. Dis-li-ho a qui li haigues de dir, però que no s'escampo per on no s'ha d'escampar. Ja t'ho diré quan sapiga lo dia i lo lloc de trobar-nos.
La conversa va ser curta. Van parlar del fred, de com es gelaven les basses i barrancs, dels moixons morts per no poder trobar aigua perquè tota s'havia convertit en gel, de la fulla de les oliveres que s'assecava i queia morta, de l'hortalícia malmesa i dels pixats que es gelaven al bací dins les alcoves. Allò no s'havia vist mai.
Jo anava al jornal per a tallar pins pel Port, però aquells dies no treballava perquè no es podia tartir al ras, encara que enceníem fogueres. Les mans es quedaven bauves i la destral i el pelador em queien de les mans quan anava cap al pinar.
Ja n'estava fart de d'esllomar-me de sol a sol patint per una setmanada de misèria. Ara vine, ara no vingues. Però no hi havia res més on guanyar un jornal.
Mon pare em parlava d'una altra forma de viure. Sense amos ni peons, sense governants que manen i governats que obeeixen. Sense rics i pobres. Ell ho havia tocat quan la col.lectivitat, a la guerra. Tot era de tots.
***
Al començament de l'estiu estava prou clar que les oliveres, que havien perdut tota la fulla i havien pres un color terrós i brut, no tornarien a llançar.
Quan anava pels camins podia sentir, entremig dels olivars, el soroll dels cimals que s'esbadocaven a l'assecar-se. Una olivera radera l'altra, bancals sencers es convertien en esquelets de fusta morta.
Moltes cases van tallar els arbres de peu per a refer-los amb els pollissos, però la renovació costaria dècades. Altres van arrencar l'olivar per a plantar-hi vinya, perquè el raïm es pagava bé.
Equipat amb una aixada escarpellera, una pala, un càvec, un mall i dos tascons de ferro em llogaven per arrencar oliveres, algunes del temps dels moros. Quan arribava al bancal, només quedaven les soques i els arrels enterrats. La llenya se l'havien emportat cap a l'estació de Queretes, on la carregaven en tren per a vendre-la a Barcelona. La rama l'havien cremat en fogueres al mateix bancal i encara es veien els munts de cendra.
A mi em tocava arrencar les oliveres a tos. Tot ho havia de fer a mà. Primer desescombrava la soca amb l'aixada, el càvec i la pala. Havia d'afondar quasi dos metres per arribar al sòl dels arrels. La soca quedava al mig del clot, dreta, com un menhir de llenya olorosa. Obria la soca amb el mall i els tascons per a fer ascles que es pogueren trafegar.
Era una faena pesada, però, amb el treball al pinar i alguna peonada de manobre, eren els únics treballs per a portar alguna perra a casa. Portava mesos asclant oliveres quan van avisar que venia Valentí i que els antics membres de la col·lectivitat estaven convocats al mas de l'Aragonès, al cap del terme. La notícia es va escampar com la pólvora però, no va arribar a les orelles de la guàrdia civil, que haguera fet una bona esbatussada d'anarquistes si s'hi haguera presentat.
Hi vaig anar amb mon pare. Valentí ens va parlar a tots. Hi havia una altra manera de viure, on la gent treballadora no havia de patir per menjar, vestir i tindre una casa on retirar-se. Una altra manera més justa, sense amos ni criats, sense autoritats i subdits.
La reunió es va desfer i els assistents van tornar, silenciosament, als seus pobles. Tots hagueren donat la vida per Valentí i pel que ell representava. L'esperança en una vida millor.
Valentí, en acabat de passar el dia amb els antics col·lectivistes, va tornar a Perpinyà, on vivia lluny de l'abast de les ungles del franquisme que el volia engarjolar o, encara millor, afusellar.
-Si alguna vegada em necessites, ja saps on estic -me va dir davant de mon pare, mentre l'abraçava per despedir-se.
***
La faena d'asclar oliveres s'acabava. Me'n vaig recordar de les paraules de Valentí.
No tenia res a perdre. Contaven que Valentí guanyava molts quartos, que tenia unes hortes on produïa hortalícia i fruita que venia a preu d'or pels mercats del sud de França. Molts altres, abans que jo, hi havien anat fugint de la misèria del poble. Ningú sabia com havia pogut comprar aquella terra en acabar la guerra.
A Perpinyà em va rebre cordial, però sense calor. Pel mas, en mig d'una plana d'horta que pareixia acabada de pentinar, es movien treballadors i camions que carregaven verdura i fruita.
-Lo minjar no te faltarà i casa per a viure, tampoc. Però no hi ha contracte ni jornal ni seguretat social. Te'n vas quan vulgues igual que has arribat.
Encara tenia ben presents les seues paraules de justícia i esperança per a la gent treballadora.
Vaig marxar sense fer nit. Cap al nord. A tallar pins.
*LUIS RAJADEL (Valderrobres, 1965). Periodista nascut a Vall-de-roures en el si d'una família llauradora. Ha publicat els llibres Tret de la memòria, Mort al monestir, A la vora del riu, 1956: l'any de la gelada, La ternura del pistolero. Batiste, el anarquista indómito i La Tierra Baja en llamas. Diciembre de 1933, por la senda de la revolución, aquest darrer amb l'historiador Fermín Escribano.
*DIANA GARCÍA. Es de Sierra Menera y vive en Teruel. Aficionada a la fotografía y miembro de la sociedad fotográfica turolense desde hace años. Ha ganado algunos concursos a nivel local y participa en las actividades relacionadas con la fotografía que se organizan en la ciudad, tanto concursos como formación o eventos solidarios.
